miércoles, 1 de marzo de 2017

Castelldefels, fa molts anys.








La mar portava petxines 
i les deixava a la platja
les ones les amagaven 
i esperaven impacients
que remenessis la sorra 
i agafessis les mes maques
per fer-te'n un collaret

Jo mirava com corries
com perseguies onades
com quedaven ensorrades
les teves petites passes

Com t'esquitxava l'aigua
i el cabell s'et remullava
i quedaven els teus rínxols
esvalotats a la cara

Quina alegria tenir-te
estar amb tu una vegada
a soles sense germans
i poder amanyagar-te

Quina alegria mirar-te
i veure com remenaves
la galleda i el rasclet
per fer castells amb la pala

No tornarà aquell temps
ni els records que l'acompanyen
no sabràs res d'aquell dia
que et vaig dur sola a la platja


(Traducción)

El mar arrastraba
conchas y las dejaba
en la playa
las olas las escondían
esperando pacientes
que removieras la arena
para buscar las mejores
para hacerte un collar

Yo miraba cómo corrías
como perseguías olas
como quedaban hundidas
tus pequeñas pisadas
como te salpicaba el agua
y tu cabello se mojaba
y te quedaban los rizos
alborotados en la cara

Qué alegría tenerte
y estar contigo
sin tus hermanos
para poder arrullarte

Qué alegría mirarte
y ver como removías
el cubo y el rastrillo
para hacer castillos

No volverá aquel tiempo
ni los recuerdos que lo acompañan
no sabrás nada de aquel día
que te llevé sola a la playa









1 comentario:

josep-maria badia dijo...

Ja t'ho vaig dir fa uns dies, m'encanta aquesta ambivalència en la teva personalitat. El poema és preciós.